Revolució i Contrarevolució

Revolució i Contrarevolució (basat en la pel·lícula Terra i Llibertat )

Terra i Llibertat és una pel·lícula basada en Homenatge a Catalunya, escrit per G.Orwell l’any 1938. Tracta sobre un jove anglès, membre del Partit Comunista, que decideix viatjar a Espanya per lluitar contra l’aixecament armat feixista (el juliol de 1936).
Inicialment, hi va per defensar la República, però la situació li demostra que no s’està produint un simple enfrontament bèl·lic, sinó el principi d’una revolució. Així doncs, acaba lluitant a favor d’aquesta allistant-se a les milícies del POUM.

La major part de l’acció se situa al front d’Aragó, on hi lluitaven diverses columnes i agrupacions de treballadors: tres columnes confederals (CNT-FAI), de les quals la primera va sortir de Barcelona, el 24 de juliol, dirigida per Bonaventura Durruti; una columna del PSUC; una altra del POUM; i una més d’Esquerra Catalana.
A Catalunya, en un principi, el poder estava quasi per complet a mans dels anarcosindicalistes, que controlaven la majoria d’indústries clau, ja que l’actitud del govern davant l’aixecament militar havia estat dèbil. Va col·lectivitzar-se part de la indústria i el transport, es van organitzar comitès locals d’obrers, milícies proletàries basades en sindicats i, en algunes zones, van crear-se comunes anarquistes independents.

Les columnes de milicians llibertaris a l’Aragó, van anar conquerint poble rere poble i van col·lectivitzar les terres, de manera que la majoria dels camperols els recolzaven. De fet, una de les parts més importants del film consisteix en un debat on es decideix si es col·lectivitzen o no uns terrenys per conrear. La majoria de personatges hi estan a favor, i argumenten que:

amb la solidaritat augmenta la producció.
és necessari construir una societat nova igualitària, fer la revolució en aquest moment. I, per aconseguir-ho, s’ha d’abolir la propietat privada, que és el principi de la desigualtat, i que cadascú treballi segons la seva capacitat i rebi productes segons la seva necessitat. També apareixen dues postures contràries a la col·lectivització. Una d’elles, és un home aburgesat, i l’altra, defensa que abans de fer la revolució, s’ha de guanyar la guerra, i per això és necessari suavitzar-se per tal de que els països capitalistes cedeixin ajut. A aquest últim, se li respon que, l’única manera que aquests col·laborin, és diluint les idees revolucionaries fins al punt que ja no signifiquin res. També se li cita el cas d’Alemanya, on el moviment obrer era dels més forts (uns sis milions de treballadors afiliats a sindicats) que, a causa de deixar la revolució per més endavant, van acabar amb Hitler al poder. Per tant, arriben a la conclusió de que si la revolució no es fa ara, no es farà mai.

El gir general cap a la dreta va produir-se quan la URSS va començar a enviar armes al Govern, de manera que el poder va passar dels anarquistes als estalinistes i, aquests, podien imposar les seves condicions. No hi ha gaires dubtes de que, aquestes, consistien en impedir la revolució o quedar-se sense armes. Així doncs, la guerra va convertir-se en un conflicte triangular: per una banda, el Govern havia de lluitar contra Franco i, per l’altra, volia recuperar el poder que estava a mans dels sindicats. Per tant, hi havia el bàndol franquista; el bàndol revolucionari (CNT-FAI-POUM) i el dels socialistes de dretes, liberals i stalinistes, que tenien un exèrcit centralitzat i militaritzat. Les armes dels russos es distribuïen a través del Partit Comunista, que s’encarregava de que els seus opositors polítics no en rebessin pràcticament cap (per aquest motiu, al front d’Aragó anaven escassos d’armament).

El govern que, com ja he dit, volia recuperar el poder, no va utilitzar la força fins al maig del 37. Mentrestant, anava fent petits passos: frenar el procés de col·lectivització, eliminar comitès locals, dissoldre patrulles de treballadors i reemplaçar-les per policia reforçada, lluitar contra el POUM, destruir l’esperit revolucionari (Negrin, en un acte públic, va dir que s’havia de respectar la propietat privada) i, el pitjor de tot, destruir les milícies (que eren les que havien estat lluitant fins llavors) i substituir-les pel Front Popular, per tal de que els anarquistes no tinguessin exèrcit propi. Tot això van fer-ho sota l’excusa de que sinó “es perdria la guerra”.

El 3 de maig tres camions plens de guàrdies d’assalt van atacar la central de telefònica, controlada fins aleshores per la CNT, i van situar-se en edificis estratègics. Per la ciutat va començar a córrer la notícia de que els edificis obrers eren atacats; van aparèixer anarquistes armats pels carrers, barricades, va interrompre’s el treball i va generalitzar-se la lluita. Els diaris comunistes van començar a donar versions falses sobre els fets i a crear confusió i inseguretat en la població. El combat era: el PSUC i la guàrdia civil contra anarquistes, que van adoptar una actitud defensiva i que estaven recolzats pel POUM, que instava a no moure’s de les barricades. La CNT-FAI i el POUM tenien el suport dels suburbis obrers, mentre que els policies i el PSUC controlen les parts centrals i oficials de la ciutat. La lluita va durar fins al dia 6, ja que la falta d’aliments va obligar als obrers a tornar a la feina i, la tarda del 7 de maig, tot semblava normal a la ciutat. Però per la nit del mateix dia van arribar 6.000 guàrdies d’assalt des de València.

A tot això, la premsa comunista culpava de qualsevol fet al POUM. El diari Daily Worker va elaborar una versió pròpia dels fets de maig, en la qual s’afirmava que la CNT havia atacat la Central, o sigui, que s’havia atacat a sí mateixa. En una publicació posterior es deia que els assaltants havien estat 50 militants del POUM. Aquesta reacció contrarevolucionària del maig del 37 va portar a l’ofegament de la Revolució, la il∙legalització i repressió del POUM i l’assassinat d'Andreu Nin a mans de la policia secreta estalinista.

Comissió de formació de l’Assemblea de Joves de Tarragona