Sandinisme
Després
d’ordenar la mort de Sandino l’any 1933, al 1937
s’implanta la dictadura Somoza a Nicaragua, recolzada pels
EUA.
D’aquesta en deriven una sèrie de
conseqüències,
com ara l’augment de desocupats a les ciutats i de camperols
proletaritzats i sense terra i la disminució dels salaris
que
comportarà l’inici de les lluites populars.
El
primer moviment armat contra la dictadura es produeix l’any
1954; però fracassa i els autors són assassinats
per la
policia. El 1956, Rigoberto López mata Anastasio Somoza i, a
partir d’aquí, sorgeixen nous moviments armats de
diversa orientació (la majoria liberals o conservadors) dels
quals gran part acaben aniquilats. L’onze de novembre del
1960,
la Juventud Patriótica Nicaragüense (grup liberal)
assalten el quarter de la Guàrdia Nacional.
L’any
1961 neix el Frente de Liberación Nacional com a
organització
alternativa a les altres forces libero-conservadores i, el 1963,
passarà a dir-se Frente Sandinista de Liberación
Nacional. L’any 1962, es crea el primer campament guerriller,
dirigit per Santos López, però és
derrotat per
la Guàrdia Nacional. A partir de llavors,
l’organització
s’implica més en el treball polític.
Cal aclarir
que, el FSLN, a diferència d’altres grups armats
llatinoamericans, no és tan sols una guerrilla,
sinó
que té vocació de masses i, per tant, si els
guerrillers són derrotats, segueix endavant.
D’aquesta
manera, durant el 1966, el grup realitza tant activitats armades al
camp i a la muntanya, com treball de caire polític per tenir
el suport de les masses. També rep el recolzament i la
participació de persones cristianes, ja que la religiositat
és
entesa com a fet polític.
A l’abril de 1967, els
guerrillers se situen a les muntanyes de Matagalpa i, per
l’agost,
s’enfronten amb la GN. El grup pateix diverses baixes i la
mort
de diversos dirigents i queda reduït a set combatents
debilitats
i mal armats, però amb la rereguarda ben organitzada. El
1969
s’intenta alliberar Carlos Fonseca, un dels fundadors, que
havia estat empresonat. L’intent fracassa. De tota manera,
l’any següent, un comando captura un avió
on
viatjaven executius d’una companyia ianqui i, pel seu rescat,
s’aconsegueix la llibertat de diversos presos
polítics
detinguts a Costa Rica.
El 27 de desembre de 1974 es duu a
terme una acció a la casa de “Chema”
Castillo, on
se celebrava una recepció en homenatge a un ambaixador
nord-americà. Es prenen com a hostatges diversos funcionaris
del govern i membres del cos diplomàtic i, tot i que
l’objectiu principal no s’assoleix (enfortir la
guerrilla
de la muntanya), s’aconsegueix alliberar 14 presos del FSLN,
la
publicació de dos comunicats i un milió de
dòlars.
A
principis de 1975 la guerrilla rural realitza diversos atacs
victoriosos. En resposta, el govern efectua un forta ofensiva
repressiva, on molts sandinistes són jutjats i condemnats.
En
conseqüència, el FSLN paralitza els seus atacs (tot
i que
alguns guerrillers hi estan en desacord) i es dedica exclusivament al
treball polític, preparació i formació.
A
mesura que el Front creix, sorgeixen diverses inquietuds
polítiques
que reben una resposta disciplinària per part de la
direcció.
Aquestes divergències acaben separant el Front en tres
tendències independents:
-
la
tendència de la guerra popular prolongada, que es basa en un
treball inicial a les zones rurals per més endavant colpejar
les ciutats des de fora.
-
la
tendència proletària, que consisteix en un
treball urbà, obrer, estudiantil i de barris; una
insurrecció combinada amb accions militars.
-
la tendència
“tercerista”, que tindrà
força importància. Durant el 1975 i 76 la
guerrilla és molt dèbil a causa de
l’actitud política passiva del Front.
El 1977, la dictadura perd el
suport d’una part de la burgesia, mentre que els guerrillers
passen a l’ofensiva fent propaganda insurreccional. Els
terceristes apareixen des d’Hondures amb 40 combatents i
armament, dirigits per Daniel Ortega. Mentrestant, la
tendència
partidària de la guerra popular prolongada manté
i
amplia la guerrilla a la muntanya, alleujada de la pressió
militar gràcies als terceristes, que ara
s’anomenen
Frente Norte Carlos Fonseca. El 1978 la dictadura assassina un
líder
burgès, fet que fa augmentar les mobilitzacions populars a
les
ciutats; s’aixequen barricades, s’incendien
propietats de
la família Somoza, a les patronals es fan vagues
generals...
En vista de tots aquests fets el FSLN accelera la
preparació per estar a l’altura de la
situació
revolucionària i, cap al febrer, el front Nord es fa amb el
control de Granada, Rivas i, 60 combatents, assalten el campament
contraguerriller d’El Rosario (40 baixes de la
Guàrdia
Nacional). Amb això, s’aconsegueix la
consolidació
de diversos fronts.
El maig del 1978 es crea el FAO (Front
Ampli Opositor), format per sindicats, partits i el grup dels 12
(grup de burgesos creat el 12 d’octubre del 77, que
recolzà
l’ofensiva guerrillera d’aquest mateix any).
El mateix
any es crea el MPU (Moviment Poble Unit) coordinat pel FSLN,
organitzador de masses obreres, estudiantils i polítiques,
amb
un programa unificador i propulsor d’una
mobilització
popular contra el capitalisme que consideren que el triomf
revolucionari té com a principal obstacle la
dictadura.
Després de la creació del FAO i del MPU,
un comando del FSLN pren el Palau Nacional el 22 d’agost i
segresta ministres, diputats i familiars Somoza. El govern cedeix
presos polítics i publica comunicats del Front.
L’ambient
de tensió provoca una insurrecció no dirigida el
dia
28, que durarà 5 dies, 5 dies de lluita contínua
contra
la GN. El 9 de setembre s’estableix ordre a la
insurrecció.
Llavors, es realitzen atacs a casernes policials, per tal de que la
GN no pugui reprimir a les ciutats, i també
s’atempta
contra diversos quarters. El govern respon a això
contraatacant amb avions i blindats, liquidant tots els centres
rebels. La guerrilla es veu obligada a refugiar-se a la muntanya. Tot
i no haver triomfat, s’han aconseguit armes de
l’enemic i
la captació de més persones.
El 1979, quan la
dictadura ja està força debilitada, el grup dels
12 es
retira del FAO (ja que aquest intenta negociar amb el règim)
i
s’annexiona al Front Patriòtic Nacional, que
consta del
MPU i de diverses organitzacions obreres, estudiantils, etc. i que
s’oposa a la dictadura Somoza i a la negociació
amb
aquesta.
Pel març, les tres tendències del FSLN
s’ajunten finalment i, així, es concentren les
forces
guerrilleres del Nord, i una columna d’Hondures inicia
l’ofensiva, ocasionant 40 baixes a la Guàrdia
Nacional.
El front del Sud segueix avançant mentre el del Nord
realitza
diverses emboscades. D’aquesta manera, el FSLN passa a
controlar moltes zones.
El 2 de juny es convoca una vaga
general, i el poble s’arma. El 16 de juliol les columnes
sandinistes entren a Matagalpa i Estelí i, el dia 18, cau
Jinotega. A Managua, l’insurgència popular provoca
que
s’hagi de passar a l’ofensiva abans del que
s’esperava;
tot i així, la GN s’acaba retirant. Mentrestant,
el dia
16, la Junta de Gobierno de Reconstrucción Nacional
s’havia
reunit a Costa Rica i, després de que Somoza
fugís als
EUA el 17 de juliol, aconsegueix instal·lar-se a Nicaragua,
el
dia 18. El diputat que Somoza havia deixat a Nicaragua decideix
dissoldre la Guàrdia Nacional, la temuda policia del
règim,
quan la direcció del FSLN i la Junta de Gobierno de
Reconstrucción Nacional es traslladen a Managua, el dia
20.
Cal donar molta importància a la participació
popular en la revolució, que va ser massiva i va utilitzar
comitès locals i milícies sandinistes. La
població
va prendre part en les tasques de suport, ja fos amb armes
improvisades o amb transport.
El paper que duu a terme la
Contra després de la revolució del 1979
és un
tema molt tractat a la pel·lícula la
cançó
de la Carla. L’oposició al sandinisme estava
controlada,
evidentment, pels EUA, que van iniciar un període
fustigació
al país. Aquest, consistia en una guerra de baixa
intensitat,
però que constava d’un veritable
exèrcit, format
per l’antiga guàrdia somocista, la CIA, individus
descontents amb la revolució a Nicaragua i oficials de
l’intel·ligència Argentina, tots
assalariats dels
EUA.
Això va provocar una guerra de guerrilles durant
diversos anys i atacs aeris i marítims, però la
Contra
no va aconseguir ocupar cap territori habilitat per
instal·lar-hi
un govern. Malgrat tot, les conseqüències
econòmiques
que derivaven de la guerra, van suposar un problema per al FSLN, que
va imposar el reclutament militar obligatori. Finalment, el desig
general de pau, així com les promeses d’ajudes
exteriors, van provocar que, l’any 1990,
l’oposició
guanyés les eleccions. Per aquest motiu, el sandinisme es va
veure obligat a entregar el poder.
Comissió
de
Formació de l'Assemblea de Joves de Tarragona
|
